Criador amateur d’una de les més boniques i divertides races de coloms, des de 1989 tinc exclusivament Vol Català al meu colomar de Masnou, molt a prop de Barcelona.

Des de llavors miro de tenir-hi els millors exemplars

A casa hi ha actualment 148 adults (cens 2008) de diferents varietats de color, entre les quals destaquen les següents: Roig culiblanc, Canyella culiblanc, Negre culiblanc, Canyella enter, Blau vetat o indianat culiblanc, Suau culiblanc, Perleta vetat o indianat culiblanc, Manto, Pinta culiblanc y Xarel·lo.

Com que el Vol Català és abans que rés una raça de vol, els nostres coloms surten a diari, prenen el sol y volen a voluntat durant tot el dia, excepte dimarts i dijous a la tarda, ja que l’espai aeri de Masnou queda llavors reservat als coloms de pica per un pacte a l’antiga, es a dir, resultant d’una senzilla encaixada de mans.

Quan els nostres arrenquen a volar formen immediatament un esbart compacte que descriu a l’aire una sèrie d’òrbites al voltant del colomar –herència de l’antic esport de terrat que va donar la raó d’ésser a la raça–, no allunyant-se mai massa ni posant-se en cap cas en un terrat que no sigui el seu, ni tan sols en pilars o cables molt propers, cosa que ens permet mantenir relacions cordials amb tot el veïnatge.

Bons criadors (coven i pujen molt bé els seus petits), de tarannà viu i tranquil a la vegada, es presten fàcilment  que s’hi jugui aparellant-los per obtenir  dibuixos i colors nous (sembla que hi ha mes de mil possibilitats de combinació) , i gràcies a la seva mida petita consumeixen tan sols uns 700 grams de gra per animal i mes, el que fa que el pressupost de manutenció sigui acurat encara que es tracti  d’un esbart nombrós.

A pesar de tots els atractius i de ser el més significat dels coloms catalans (és per tant una raça autòctona espanyola) el colom de Vol Català passa per un moment delicat  quant a la seva conservació, per això seria molt interessant poder fer un cens actual del nombre d’exemplars que encara queden de cada varietat o pinta; cens que sens dubte faria saltar les alarmes ja que ens  consta que moltes de les que encara hi havia després de la Guerra Civil Espanyola han anat desapareixent, i qualcunes de les que avui encara queden estan representades per un nombre tan minso d’exemplars que les converteixen en una raresa, la qual cosa les posa en una situació de risc que mereixeria – no tan sols per raons històriques, sinó també ecològiques i culturals- l’atenció immediata de tots nosaltres (El desinterès de l’Administració Pública queda ja demostrat per el fet que –a diferència de les gallines-  els coloms ni tan sols són recollits al Catálogo Oficial de Razas Autóctonas de Ganado de España creat per l’Estat l’any 1997, ni a les seves successives actualitzacions).

En fi, el que continua són uns senzills apunts d’aficionat , però tant de bó poguessin despertar la curiositat  d’algú i l‘interès per saber quelcom més sobre aquesta raça de coloms, tan nostra.