Recordo haver passat una tarda a la casa que l’aficionat mallorquí Tolo Puig tenia al  carrer Ricardo Auckerman de Palma. Tolo tenia ja llavors  més de setanta anys i parlàvem de coloms amb la desigualtat que sorgeix sempre a les converses entre un mestre i un alumne. Em va donar molta informació que sincerament no recordo, però en un moment determinat li brillaren els ulls i m’explicà que de nen havia vist des d’un dels terrats de Palma quelcom que li va quedar per sempre més gravat a la retina (avui ens dirien que a l’hipocamp cerebral) ; l’espectacle d’un esbart exclusiu de rojos enters volant a sa hora baixa (capvespre) en torn al seu colomar, a la Palma de Mallorca dels anys quaranta. Els rojos li varen semblar, en barrejar-se amb les llums del crepuscle, “com si volessin envoltats de foc”. Tan  dins li va quedar el que va veure, que seixanta anys més tard ho explicava de tal manera que traspassava intacte la seva primera emoció, i des de llavors penso sovint en aquell esbart com si l’hagués vist jo mateix. Veig aquells colomistes de solera que des d’un terrat de la vella Palma seguien, en el crepuscle del dia, aquell esbart irrepetible de rojos enters mentre el sol, també roig, els vestia de foc.